Naixement de Venus

FICHA TECNICA

Nom: Naixement de Venus

Autor: Sandro Boticelli

Cronologia: 1485

Estil: Renaixement

Tecnica: Oli sobre llenç

Ubicació: Galeria Uffici, Florencia (Italia)

CONTEXT HISTORIC

L'obra està situada al període del Renaixement, originat a Itàlia. El seu objectiu era trencar amb els canons establerts a l'edat Mitjana. El Descobriment d'Amèrica marca la transició definitiva d'una societat mes dinàmica cap a l'Edat Moderna, l'era dels descobriments que marcaran el futur de la humanitat. El comerç és l'eix clau de la societat i economia modernes, que deixen endarrere el proteccionisme característic de l'Edat Mitjana. L'Art també gaudeix d'una progressió significativament elevada, amb el Renaixement Itàlia com a bastió líder d'aquest nou moviment que vol trencar amb l'establert, centrant la visió de l'art amb l'home, l'antropocentrisme, en contraposició de la visió en centrar la societat per complet en Déu, qui governava e influïa per complet les vides quotidianes dels ciutadans medievals.

ANALISI FORMAL

El quadre es compon de quatre figures, tres de femenines i una masculina. El centre de la composició està ocupat per una figura femenina nua que identifiquem amb Venus. Aquesta ocupa l'eix central imaginari d'un triangle format per dues diagonals creades a la nostra dreta per una altra figura femenina, possiblement Flora, com podríem deduir del seu cinturó de roses, o una de les Hores, vestida amb túnica florejada i que sembla avançar cap a la deessa amb un mantell que oneja en direcció oposada a l'avanç de la jove, per l'impuls de vent que bufen les dues figures de la banda

oposada una masculina i una altra femenina que identifiquem com els vents Zèfir i Aura. L'escena se situa en un paisatge format pel mar de color turquesa i una riba amb prats i alguns arbres situats a la dreta. Es tracta d'un paisatge idealitzat d'acord amb el conjunt de l'escena.

Pel que fa a la tècnica, predomina el dibuix amb unes línies precises que limiten els contorns de les figures, robes i paisatge. No obstant això, tota la composició es caracteritza per la utilització de línies sinuoses, com el mateix cos de Venus que adopta la clàssica postura de l'contrapposto. Aquesta postura, per la qual la jove deessa deixa caure pes del seu cos sobre la cama esquerra mentre que flexiona i retocede l'esquerra, s'inspira directament en la estatuària grega, si bé, en el cas d'aquesta figura tot el pes es desplaça cap a la nostra dreta, el que genera la sensació de lleugeresa com si es desplacés sobre les ones en direcció a la riba.

Pel que fa als colors utilitzats, predomina la paleta clara de colors pastissos com turqueses, verds, celestes, roses i taronges acompanyats de tocs daurats a les ales dels vents. Una llum uniforme, provinent de la nostra dreta recorre l'escena i modela les figures i l'entorn sense grans contrastos de llums i ombres.

Com el seu títol ja ens assenyala, el quadre representa el naixement mitològic de la deessa Venus. Nascuda de l'escuma de la mar, prop de Pafos (Xipre), després de ser llançats per Cronos els testicles d'Urà a la mar, Zèfir la va col·locar sobre una petxina nacrada i la va conduir fins a l'illa de Citera, on les Hores es van encarregar de la seva educació . Fidel a el relat mitològic, el pintor ens situa els vents Aura, el vent d'Orient, i a Zèfir de l'alè brollen flors i impulsen a la deessa cap a la riba, on l'espera probablement Flora per cobrir-la amb el seu mantell.

La figura de Venus, la postura s'inspira en les Venus púdiques, mostra l'ideal de bellesa femení de l'època, amb una pell blanca amb tonalitats lleugerament grogues i rosàcies i una llarguíssima cabellera pèl-roja que es mou per efecte de vent.

MODELS I INFLUENCIES

Amb aquesta obra podem observar l'interès renovat que sorgeix en la Itàlia de la Renaissença per la mitologia, no ja com a expressió d'una religiositat o creences vives, sinó un interès que neix de l'erudició i de el coneixement, així com de la revaloració de la cultura grecollatina. A més, observem com el nu femení, més enllà de la representació d'Eva, associat a pecat, va cobrant de nou importància en l'art. Si bé, l'estil de Botticelli es veuria superat al segle posterior, cal destacar el seu valor com a pioner en iniciar una temàtica a la qual després s'acostaran pintors posteriors com Tiziano, Rubens o Velázquez.