Eros y Psique

Ficha técnica

Nombre de la obra: Eros y Psique

Autor: Antonio Canovas

Cronologia: 1787-1793

Estilo: Neoclásico

Material: Mármol

Ubicación: Museo del Louvre, París (Francia)

CONTEXT HISTÒRIC

L'escultura en el trànsit dels segles XVIII a l'XIX s'aproxima amb més interès fins i tot que l'arquitectura a el món clàssic. L'Antiguitat i les escultures grecoromanes arriben en aquest moment un període d'exaltació, lògica si considerem les nombroses peces que anaven apareixent en les excavacions de moment. D'altra banda, hi ha un desig, convertit gairebé en necessitat, de tornar a les formes senzilles i sòbries en l'escultura, després de les exageracions formals de l'barroc, i res millor que l'estètica clàssica per retrobar-se amb aquests cànons d'harmonia, proporció i claredat compositiva. L'escultura, per tot això, desenvolupa un estil basat en la nitidesa de línies, en la puresa dels contorns, i en una neteja formal a la qual també contribueix el marbre, degudament polit, com a material habitual. La claredat compositiva és igualment una altra de les seves característiques, així com la seva varietat temàtica en la qual no falten el retrat, les al·legories, la figuració mitològica, els monuments públics, els sepulcres funeraris, i ja en molta menor mesura el tema religiós.

Dos grans autors ocupen principalment aquest espai neoclàssic de l'escultura, Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen, encara que sense oblidar que el mateix que passa en l'arquitectura i la pintura, el neoclassicisme coincideix cronològicament amb altres tendències completament diferents que també catapulten a la fama a altres autors contemporanis que no segueixen l'opció neoclàssica, com passa per exemple amb el romàntic Rudé.

ANALISI FORMAL

Entre les moltes i extraordinàries obres de Canova, Eros i Psique resulta una de les de major complexitat compositiva i de les més sorprenents tant des del punt de vista formal com de l'emoció que és capaç de suscitar. L'obra en si mateixa no pot considerar-se un paradigma de l'Neoclassicisme ple, més aviat es noten encara en la seva autoria elements de la tradició anterior, rococó en la seva concepció sensual, i barroc pel que fa a la seva complexa composició i el seu sentit de el moviment . Per a la composició Canova es va inspirar en una pintura d'Herculà amb Fauno i una bacant. Aquest fet il·lustra adequadament, com altres obres seves d'aquest període, la seva vinculació teòrica amb les idees de Winckelmann, no només pel que fa a la imitació analògica de les estàtues gregues, a les que com assenyalava l'erudit alemany calia imitar-les per a aconseguir a ser inimitables, sinó també amb relació a l'mètode de realització, Abocetando fogosament i realitzant amb flegma, procediment seguit exemplarment per Canova.

En efecte, en ella es combinen elements de disposició centrífuga amb altres centrípets, contradicció que per si mateixa ja enriqueix extraordinàriament la seva concepció de el moviment. Tot i el rigor classicista dels cossos i els rostres dels protagonistes, el plantejament compositiu resulta notablement expressiu. Així, Eros s'inclina per besar a Psique mentre ella s'incorpora sobre el maluc dret i aixeca el rostre cap al del seu estimat per embolicar-lo amb els seus braços pel coll. Certament, les ales d'Eros, les seves cames obertes i les de Psique esteses, actuen com a línies de fuga que obren parcialment la composició; d'aquesta manera, les línies convergents de les ales i les cames de l'déu formen una aspa (una x) que concentra encara més la visió en aquest centre. El cos de la jove és una prolongació d'aquesta estructura, els braços i les cames, formen part d'una diagonal perllongada.

Encara que en realitat el seu efecte també contribueix a la sensació de moviment envoltant cap al centre de l'obra, on es concentra precisament tota la tensió emocional de la parella. En aquest sentit el joc dels braços resulta magistral a l'ésser ells els que en un entrellaçar centrípet envolten sobre si mateixos dos cossos i dos caps. El centre de l'aspa (la X), cap a on la vista de l'observador, és hàbilment dirigida; es correspon amb els llavis dels protagonistes, a punt de trobar-se. D'aquesta manera, l'exquisida col·locació dels braços accentua la passió i l'erotisme de l'escena: Eros envolta amb el braç esquerre el cos d'ella i la seva mà reposa sobre el pit; el braç dret acull amb tendresa el cap de la seva estimada; Psique envolta el cap de l'déu amb els braços formant un cercle, excepcional enquadrament de l'acció central, el petó imminent. A això s'afegeix l'ingredient d'interrelació gestual, perquè les mirades contingudes de tots dos amants i el petó inevitable que preludia l'èxtasi amorós, contribueix decididament a concentrar en aquest punt central tota la composició. Aquest recurs compositiu aconsegueix centrar l'atenció en aquest gest d'acostament de les cares, mentre que les postures de les mans remarquen el caràcter apassionat i eròtic de l'escena. Els dos cossos, fixats per voluntat de l'artista en el moment en què la passió està a punt d'arribar a l'instant de el contacte, són una refinada representació de l'amor en tota la seva dimensió de tendresa i de desig carnal. Aquest moviment centrípet origina un gran contrast entre el material i el buit, entre la llum i l'ombra. Es converteix el marbre en el material ideal per a representar la calor dels cossos, la vitalitat i el sentiment, una cosa que sembla allunyat d'un material en aparença fred i allunyat de la natura viva.

De la mateixa manera, tota la composició té una forma espiral que accentua la unió de les dues figures i el sentiment d'alliberament de la son, en el gest de Psique d'abraçar cap amunt, a qui ve a despertar-la. Les figures estan disposades en una posició de tal dificultat que ens produeixen a el mateix temps, una complexitat psicològica. Malgrat tot això tota l'escena desprèn una gran sensació de tendresa, i com si a el mateix temps es volgués exaltar l'explosió final que esclata en el triomf de l'amor, es superposa a totes les concepcions compositives anteriorment indicades, generant d'aquesta manera a través de la seva composició oberta l'esclat de la seva glòria. És indubtable que semblant estudi compositiu multiplica fins a l'infinit els punts de vista de l'obra, obligant a l'espectador a girar al voltant, com passava en les obres barroques, sense poder decidir-des de quin costat l'obra resulta més bella.

No és aquest el seu únic paral·lelisme amb el record barroc, perquè en aquesta obra, el mateix que passava a l'Apolo i Dafne de Bernini, està captat també l'instant. És a dir, s'ha aturat el temps, arribant d'aquesta forma a la culminació formal en la representació de el moviment. En aquest sentit de nou és la seva relació expressiva la que transmet aquesta sensació, detinguda a la mirada eterna dels amants que com és propi de la rauxa amorós sembla perllongar-se indefinidament, així com en l'emoció continguda que trasllueixen i que no és sinó la captació de l' instant que precedeix a la passió. I tot això completat amb un treball exquisit de l'marbre que converteix els cossos dels amants en dos exemples excitants de tendre lirisme i atracció eròtica. Vegeu si no, el cos de Psique, la postura suggerent de les seves cames, la caiguda seductora de les seves draps, la turgència de les seves natges, el coll obert ...

En aquesta veiem que encara hi ha més influències de l'barroc, però la composició és contradictòria: la diagonal i el escorç mostren dinamisme, i d'altra banda és equilibrada perquè la composició és tancada. Els braços formen un cercle en el centre que dóna equilibri a la composició.

No obstant això, les formes són de tipus clàssic: formes de línies pures, clares i contorns precisos, ben acabades. Canova còpia l'art de l'antiguitat clàssica, i està influència es veu també en la representació de la figura nua: Eros està nu i Psique té un drap que cobreix una part. El nu li permet fer un estudi de la bellesa i aquesta s'aconseguia amb proporcions, equilibris, i formes rítmiques.

Les expressions corresponen també a el món clàssic. La cara d'Eros és serena, dolça a l'igual que la de Psique. En el cos mostren una tensió que es reflecteix en els escorços, en les postures desequilibrades, i la postura dels braços. Eros agafa a Psique i li toca un pit, mentre que aquesta passa les mans pel cap d'Eros remarcant un caràcter apassionat i eròtic. La sensualitat també s'expressa pels cossos nus i pel tractament de les carns: cossos joves.

El polit de l'escultura és escrupolós; no hi ha desgast ni arruga sobre els cossos perfectes dels dos adolescents. Canova triava el marbre més blanc i, un cop acabada l'obra, la afinava amb pedra volcànica i la banyava en calç i àcid que feia lluir el marbre com si fos pell real. La incidència de la llum sobre ella provocava un aconseguit clarobscur. La llum és d'influència clàssica, totalitzadora, que dóna per igual a tota l'escultura, donant un efecte plàstic. Finalment, l'artista venecià va optar per no policromar les seves escultures, perquè els teòrics neoclàssics consideraven, erròniament que els escultors de la Grècia clàssica no ho feien.

MODELS I INFLUENCIES

Canovas realitza aquestes obres per a la noblesa i l'alta burgesia però també va figurar l'església i els emperadors. La seva obra està influïda per les teories de Winckelmann, historiador i teòric de l'art que propugnava un retorn als models clàssics "redescoberts" amb la troballa de les ruïnes de Pompeia i Herculà. Aquestes van revelar un art molt més viu i lliure del que fins aquell moment s'havia cregut, però l'escrupolós seguiment dels dictats imposar restrictives pautes als artistes neoclàssics, que, només de vegades, Canova va aconseguir superar. No obstant això, la seva obra no parteix només de la imitació de l'món clàssic sinó que també recull la influència de Bernini que és l'escultor més important de l'barroc, on algunes de les seves obres estan properes a l'romanticisme. En les seves primeres obres, el barroquisme és evident, sobretot en els monuments funeraris de composició piramidal.

Representa, però, en el camp de l'escultura el model neoclàssic per excel·lència. Les seves obres són d'una evident inspiració clàssica, de talles fines i polits exquisits en el marbre, de disposicions estables i cànons sempre harmoniosos. Resum tot això del que era considerat pels seus seguidors l'ideal de bellesa. Però Canova no coneix l'art grec, ja que no va poder veure els marbres de l'panteó fins 1815. La seva font d'inspiració van ser els museus. El seu sentit es depura sota la influència de Mengs i Winckelmann, i on abans s'allibera de la mateixa és en les obres de tema mitològic deixant-nos les seves millors obres en aquest gènere: dues interpretacions d'Eros i Psique. Com a escultor neoclàssic es va caracteritzar per la plasmació d'un ideal de bellesa; l'interès excepcional per la figura humana; la recerca d'una perfecció que no té regularitats; l'elegància de la línia (que defugia les sinuositats de l'Barroc); la preocupació per una textura suau; la claredat compositiva; l'eliminació de l'excés; i la utilització de materials nobles (marbre i bronze). Canova es recrea en el coneixement dels clàssics, torna sense complexos la seva vista cap a les composicions gregues i romanes, cap a les seves tècniques mai superades i cap als seus motius, les seves fonts i els seus misteris mitològics. És el retorn cap a la perfecció de formes, el gust pel nu i la recuperació de la delicadesa en el cisellat de les superfícies.

Eros i Psique destaca per la seva serena idealització, que elimina qualsevol indici d'espontaneïtat, i per l'hermetisme de les seves faccions, que evita reflectir la seva psicologia o personalitat per incidir únicament en la plasmació dels sentiments de l'amor i desig carnal. Però no va ser l'únic artista que es va inspirar en aquesta faula mítica. Al Museu de Louvre, al costat de el grup escultòric de l'italià Antonio Canova hi ha un altre de Gerard amb el mateix títol; al Museu Britànic, un baix relleu antic: "Noces d'Amor i Psiquis" de Rafael, una composició titulada: "El poble als peus de Psiquis", i un fresc: "Noces de Psiquis"; un quadre de Picot: "L'Amor abandonant a Psiquis"; de Thorwaldsen: "L'Amor reanimant a Psiquis", i altres escultures, pedres, camafeus i pintures.