El gronxador. - Fragonard.

Fitxa tècnica:

Títol de l'obra: El Columpio (L'escarpolette).

Autor: Jean Honoré Fragonard.

Cronologia: 1767.

Estil: Rococó.

Material: Oli sobre llenç.

Ubicació: Col·lecció Wallace (Londres).

Context històric:

Un ric baró va encarregar aquest quadre a Fragonard, com a homenatge al seu amant. S'explica que inicialment l'encàrrec era per François Boucher, qui ho va rebutjar pel seu atreviment.

Anàlisi formal:

L'escena presenta un paisatge o jardí idíl·lic, on una jove es balanceja en un gronxador, el qual és empès per un home gran, que segurament fos el seu marit. Ella llança una sabata a l'aire mentre és balancejada perquè l'home jove que veiem a la cantonada inferior esquerra, el reculli. L'home de menor edat, suposem, és la seva amant, el qual mira pícarament les cames de la noia, que llueixen mitges amb lliga. L'home de més edat queda relegat a l'ombra, mentre que el jove, interpretem que el seu amant, llueix en primer pla entre vegetació i flors.

Hi trobem una estàtua de Cupido sobre l'amant, el qual es porta la mà als llavis pregant silenci, el que fa referència a un secret. A sota de l'gronxador 2 puttis o amorets, s'aixequen o recolzen sobre un dofí, gest de complicitat a la reialesa francesa. La composició en el seu conjunt és detallista, ja que s'aprecien milers de flors, arrels o estàtues. Tot abundantment arbrat i que es difumina en el fons vaporós.

Els colors són suaus i inciten a l'alegria i optimisme. Són colors tipus pastís com gairebé a tot pintura rococó. Cridant l'atenció als nostres ulls trobem el rosa de l'vestit, el tou de les enagos i lliga, així com el vermell que recobreix el seient de l'gronxador. Tot això contrasta amb el verd i els grocs de la flora.

S'ha captat el moment de l'màxim balanceig de l'gronxador, doncs un instant després aquest tornarà cap enrere, cap a l'home de més edat, representant així «un segon de arrebatamiento eròtic, tan voluptuós i fràgil com el Rococó mateix».

Simbolisme:

L'adulteri, un pecat durament criticat en les classes proletàries, era acceptat com una cosa natural a les classes altes. En l'aristocràcia de segle XVIII eren molt comuns els casaments per interès, concertades per aliar sagues familiars i concentrar poder i riquesa. Les parelles nobles assumien l'objectiu només material dels seus matrimonis, i després d'assegurar la descendència, moltes solien viure la seva sexualitat per separat.

Els quadres de Fragonard en general solen ser de temes elegants i intranscendents que es compensen amb la fluïdesa de les seves pinzellades que influirà en els impressionistes. Boucher i Chardin van ser dues influències per Fragonard, així Tiépolo, a el qual va conèixer durant la seva estada a Itàlia. Que conegués les viles renaixentistes de moment va fomentar el seu amor per la decoració de jardins amb estàtues.