San Carlo alle Quatro Fontane

Fitxa Tècnica

Nom; San Carlo alle Quatro Fontane

Autor: Francisco Borromini

Cronología: 1638

Estil: Manierisme

Localització: Ciutat del Vaticá

Context Històric

El Renaixement va ser fruit de la difusió de les idees de l'humanisme, que van determinar una nova concepció de l'home i de el món. El terme «renaixement» es va utilitzar reivindicant certs elements de la cultura clàssica grega i romana, i es va aplicar originàriament com un retorn als valors de la cultura grecollatina ia la contemplació lliure de la naturalesa després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat més rígida i dogmàtica establerta en l'Europa medieval. En aquesta nova etapa es va plantejar una nova forma de veure el món i a l'ésser humà, amb nous enfocaments en els camps de les arts, la política, la filosofia i les ciències, substituint el teocentrisme medieval per l'antropocentrisme.

L'historiador i artista Giorgio Vasari va ser el primer que va utilitzar la paraula "renaixement" (Rinascita) per descriure la ruptura amb la tradició artística medieval, a la qual qualificava com un estil de bàrbars, que més tard rebrà el qualificatiu de Gòtic. Vasari opinava que les arts havien entrat en decadència a l'enfonsar-se l'Imperi Romà i només havien estat rescatades pels artistes de la Toscana a partir d'segle XIII.

El concepte actual de Renaixement (de el francès Renaissance) va ser formulat a mitjançant el segle XIX per l'historiador francès Jules Michelet, en la seva obra Renaissance et Réforme, publicada 1855. Per primera vegada, Michelet va usar el terme en el sentit d'un període històric , que abastaria des del descobriment d'Amèrica fins Galileu, i ho va considerar més important pels seus desenvolupaments científics que per l'art o la cultura. Michelet, que era nacionalista francès i republicà, li va atribuir a el Renaixement uns valors democràtics oposats als de l'Edat Mitjana precedent i un protagonisme francés.

L'altre historiador que va tenir gran influència en donar forma a el concepte de Renaixement va ser el suís Jacob Burckhardt, qui el va definir com el període entre Giotto i Miquel Àngel, és a dir de segle XIV a mitjan el XVI. Buckhardt destacava de el Renaixement el sorgiment de l'esperit individualista modern, que l'edat mitjana hauria cohibido.

Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement va significar una «ruptura» amb la unitat estilística que fins a aquest moment havia estat «supranacional». El Renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic: el seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del

capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens depassen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renacentista.

Analisi Formal

L'obra comentada és una vista exterior de la façana. La façana s''articula en dos pisos separats per un entaulament amb una inscripció en la qual es pot llegir la dedicatòria a la Santíssima Trinitat ia Sant Carles (Borromeo) així com l'any de 1667. El pis inferior s'articula en dos nivells en horitzontal i tres carrers verticals separades per columnes d'ordre gegant els fustos llisos, separats de la façana, recorren els dos nivells i es coronen amb capitells d'ordre fantàstic. En el nivell inferior, columnes de menor grandària emmarquen finestres de formes ovalades amb decoració als costats i una porta adovellada al centre, En el segon nivell apareixen tres nínxols, de llinda els laterals amb imatges de sants de l'Ordre trinitària i el central amb un arc de mig punt flanquejat per àngels en l'interior que alberga la imatge de Sant Carles Borromeu, sant a què està dedicada l'església

En el segon pis es repeteix l'esquema amb columnes de menor grandària que emmarquen nínxols adovellats buits en els laterals i decoració ovalada a la part superior i, al centre, un templet semicircular amb una gran finestra rectangular sobre el qual es col·loquen dos àngels que sostenen un escut ovalat que contenia una pintura de la coronació de la Verge, avui dia desapareguda, rematat per un arc conopial que reemplaça l'habitual frontó triangular. Sobre la cantonada, acaba en forma de xamfrà s'aixeca una torre amb parelles de columnes i coberta en forma de pagoda de gran originalitat.

No obstant això, la major originalitat de l'edifici es deu al fet el moviment que l'arquitecte aconsegueix donar a la façana disposant els cossos laterals en formes còncaves i la central en forma convexa, formes que repeteix l'entablamento que serveix de separació entre els dos pisos. En el segon pis els tres cossos adquireixen formes còncaves tot i que el templet semicircular central adquireix una forma convexa a l'igual que la balustrada. Els àtics que rematen l'edifici repeteixen les formes còncaves, a l'igual que els murs de la torre lateral.

Borromini aconsegueix crear una façana de moviment ondulant. Així mateix, Borromini disposa uns elements constructius sortints com columnes, balustrada, entaulaments i el templet mentre que altres, com la fornícula o els murs còncaus, s'enfonsen a la façana, creant contrast lumínics i jocs de llums i ombres que doten a la façana d'una plasticitat més pròpia d'una escultura que d'una obra arquitectònica.

Borromini es mostra en aquesta obra com un autèntic mestre de l'barroc, portant els desitjos d'inestabilitat i moviment a límits fins a aquest moment mai assolits. Partint d'elements clàssics, els modula de manera que sembla que la pedra es convertís sota la seva mà en un material dúctil i mal·leable.

Borromini sap adaptar-se en aquesta obra a dues condicions que dificultaven la mateixa. D'una banda l'estret carrer en cantonada on havia de construir el temple, de petites dimensions i, d'altra banda, la pobresa dels materials emprats, donat els pocs recursos de què disposava l'Ordre Trinitaria, a qui pertanyia l'església. Tots dos reptes els resol Borromini de manera magistral doncs, malgrat la pobresa de materials i les reduïdes dimensions de l'edifici el concep amb una monumentalitat impressionant i, a l'construir la cantonada en un xamfrà és a dir, talla la cantonada amb un pla en oblic, aconsegueix accentuar la perspectiva de l'edifici i la seva visió, accentuant la sensació de verticalitat de la façana. Aquesta és concebuda com una façana pantalla, ja que la seva distribució en tres carrers no es correspon amb la planta el·líptica de el temple.

A més, Borromini s'adapta perfectament a l'esperit de la Contrareforma de la qual Sant Carles Borromeo, el sant titular de l'església, va ser un dels més grans representants. Així, amb aquesta obra, Borromini s'allunya de l'ordre, la mesura i la correcció, per a primar l'expressivitat dels elements constructius a través del moviment i el joc de llums i ombres (clarobscur). L'art barroc pretén emocionar i arribar als espectadors a través dels sentits i l'emocional, en lloc dels racional, com havia passat amb l'art renaixentista anterior.

Models i influencies

Aquesta obra és una de les més representatives de l'esperit barroc que arriba aquí la seva màxima expressió de moviment i teatralitat, de què Borromini és el major representant. El seu esperit anticlásico el convertirà en el rival artístic de Bernini. Considerat el seu art recarregat i excessiu, va ser desprestigiat amb posterioritat, després del triomf de l'Neoclassicisme, per ser de nou recuperat el seu valor en dates posteriors, sent visible la seva influència en autors com Gaudí a la Casa Milà, entre altres obres.