Plaça de San Pedro del Vaticá

Fitxà Técnica

Nom: Plaça de San Pedro del Vaticá

Autor: Gian Lorenzo Bernini

Cronologia: 1556-1667

Estil: Manierisme

Localització: Vaticá

Context històric

El Renaixement va ser fruit de la difusió de les idees de l'humanisme, que van determinar una nova concepció de l'home i de el món. El terme «renaixement» es va utilitzar reivindicant certs elements de la cultura clàssica grega i romana, i es va aplicar originàriament com un retorn als valors de la cultura grecollatina ia la contemplació lliure de la naturalesa després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat més rígida i dogmàtica establerta en l'Europa medieval. En aquesta nova etapa es va plantejar una nova forma de veure el món i a l'ésser humà, amb nous enfocaments en els camps de les arts, la política, la filosofia i les ciències, substituint el teocentrisme medieval per l'antropocentrisme.

L'historiador i artista Giorgio Vasari va ser el primer que va utilitzar la paraula "renaixement" (Rinascita) per descriure la ruptura amb la tradició artística medieval, a la qual qualificava com un estil de bàrbars, que més tard rebrà el qualificatiu de Gòtic. Vasari opinava que les arts havien entrat en decadència a l'enfonsar-se l'Imperi Romà i només havien estat rescatades pels artistes de la Toscana a partir d'segle XIII.

El concepte actual de Renaixement (de el francès Renaissance) va ser formulat a mitjançant el segle XIX per l'historiador francès Jules Michelet, en la seva obra Renaissance et Réforme, publicada 1855. Per primera vegada, Michelet va usar el terme en el sentit d'un període històric , que abastaria des del descobriment d'Amèrica fins Galileu, i ho va considerar més important pels seus desenvolupaments científics que per l'art o la cultura. Michelet, que era nacionalista francès i republicà, li va atribuir a el Renaixement uns valors democràtics oposats als de l'Edat Mitjana precedent i un protagonisme francés.

L'altre historiador que va tenir gran influència en donar forma a el concepte de Renaixement va ser el suís Jacob Burckhardt, qui el va definir com el període entre Giotto i Miquel Àngel, és a dir de segle XIV a mitjan el XVI. Buckhardt destacava de el Renaixement el sorgiment de l'esperit individualista modern, que l'edat mitjana hauria cohibido.

Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement va significar una «ruptura» amb la unitat estilística que fins a aquest moment havia estat «supranacional». El Renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic: el seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del

capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens depassen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renacentista.

Analisi Formal

Encarregada pel papa Alexandre VII, la plaça de Sant Pere devia substituir una rectangular anterior i culminava la tasca de reconstrucció de la basílica que s'havia iniciat al segle anterior sota el pontificat de Juli II.

Bernini dissenya una plaça per a la qual utilitza dues plantes diferents; la més propera a la façana de forma trapezoïdal i la plaça pròpiament dita de forma el·líptica. La façana i la zona immediata a ella s'eleva sobre la resta de la plaça gràcies a una escalinata el que permet donar-li tot el protagonisme a la mateixa així com la visió de l'altar durant les celebracions litúrgiques que tenen lloc a l'aire lliure. La plaça trapezoïdal s'obre en dos braços ovalats formats per sengles cuadripórticos amb columnes d'ordre toscà sobre les quals descansa una llinda corregut, propi dels ordres jònic o corinti, i no dividit en tríglifs i mètopes com havia de correspondre. Sobre l'entablamento s'aixeca una balustrada rematada per estàtues de sants, 140 en total que coincideixen amb els eixos de les columnes, obres d'taller de Bernini i que semblen acompanyar les escultures de Crist i els apòstols de la façana.

La plaça ovalada té com a eix central un obelisc egipci, ja situat al centre de l'antiga plaça en 1586 pel papa Sixto V en memòria a el martiri de Sant Pere, i que Bernini va respectar situant-lo en el centre de la plaça per ell dissenyada. Aquest obelisc es veu flanquejat de manera simètrica per dues fonts.

Bernini opta per una plaça sòbria, d'aspecte auster de manera que la decoració es limita a la escultures de les cornises i a el joc de llums i ombres dels espais oberts en els pòrtics entre les diferents files de columnes.

La plaça de Sant Pere de Vaticà devia complir dues funcions clarament diferenciades: una civil i pràctica i una altra més simbòlica.

Respecte a la primera, la plaça devia de servir per acollir la concentració de grans masses de fidels, permetre la celebració de celebracions litúrgiques com la benedicció Urbi et Orbe o la processó de Corpus Christi i delimitar l'espai de Vaticà de la resta d'edificis de la ciutat donant-li major protagonisme.

D'altra banda, la plaça havia de convertir-se en una metàfora de la pròpia Església Catòlica. Els dos braços el·líptics dissenyats per Bernini simbolitzen els braços oberts de l'Església que acull en el seu si tal com descriu el propi Bernini "(...) maternalment, als catòlics per confirmar-los en la fe, als heretges per reunir-los en la Església i als infidels per il·luminar cap a la veritable fe ". Així mateix la pròpia plaça simbolitza la història de l'Església i la seva funció de mediadora en la redempció de la Humanitat gràcies al Crist i els apòstols, situats a la façana, als sants de la cornisa, l'Església triomfant, i les columnes que simbolitzen l'Església militant, els fidels reunits en el si de l'catolicisme. És per això pel que la plaça de Sant Pere, com a obra barroca que és, devia també de servir d'instrument de propaganda catòlica enfront de l'protestantisme de el nord d'Europa.

A més, Bernini tracta de dissenyar una plaça que de protagonisme tant a la façana recta dissenyada per Maderno com a la cúpula de Miquel Àngel. Així d'acord avancem a l'interior de la mateixa, la plaça s'eixampla i la façana se situa a el fons a l'espera de rebre al seu interior a l'pelegrí que es desplaça a través d'ella.

Models i influencies

El desig dels papes de convertir Roma en una ciutat digna de ser la capital de l'catolicisme va portar a una ingent tasca de remodelació urbana per transformar la ciutat medieval obrint avingudes i construint places amb monumentals fonts i palaus. En aquesta tasca durant gran part de segle XVI va destacar Bernini com a arquitecte, urbanista i escultor i va dissenyar places com la Nabona o la de l'Tritó. La plaça de Sant Pere dissenyada per Bernini es va convertir no només en un espai públic obert que donava acollida a milers de pelegrins sinó, a més, en un símbol de la legitimitat de l'Església Catòlica davant les tesis protestants.

Des de 1870, després de la desaparició dels Estats Pontificis, la plaça de Sant Pere és una dels límits entre la Ciutat-Estat de Vaticà i Itàlia.