El palau de Versalles. - Le Vau, Mansart, Le Brun.

Fitxa tècnica:

Nom de l'obra arquitectònica: El Palau de Versalles.

Cronologia: 1631 - 1678

Arquitectes. Le Vau, Mansart, Le Brun,

Tipologia. arquitectura Civil

Estil. barroc francès

Dimensions. 600 metres façana i ales laterals

Context històric:

Versalles és una localitat a només 21 quilòmetres de París. Lluís XIII, atenent a aquesta proximitat, havia construït un petit palauet en forma d'U per poder retirar-se a descansar i caçar sense allunyar-se de la capital. El seu fill Lluís XIV va comprendre de seguida els avantatges d'estar a pocs minuts de París, però al seu torn aliè als inconvenients de la gran ciutat i les seves perilloses aldarulls.

El palau de Lluís XIII resultava petit per a les pretensions de el nou Rei Sol, de manera que va encarregar successivament la seva ampliació i enriquiment a Louis Li Vau i a Jules Hardouin Mansart. El monarca volia que el resultat final fos un edifici aparador colossal i esplendorós del seu regnat complint al seu torn amb la funció de donar cabuda als serveis administratius de la Nació, servir de residència a 20.000 persones i satisfer els gustos estètics i les estones de oci de rei. Però, per sobre de tot, el palau havia de ser l'escenari magnífic que glorifiqués a Lluís XIV davant el seu poble, els ambaixadors estrangers i la història.

Anàlisi tècnic:

Planta.

A l'agafar com a base el pavelló antic en forma d'U de Lluís XIII, els arquitectes van desenvolupar un edifici que recobria l'anterior i que es perllongava en forma d'ales allargades (ampliació de Mansart), amb patis interns i passadissos de distribució que actuaven com palaus autònoms per si mateixos. L'ala de la dreta es destina als despatxos de l'administració i el de l'esquerra per als prínceps. Les habitacions reals estan en ple eix central del conjunt, seguint la simbologia centralista.

El resultat va ser un palau de més de més de sis-cents metres de contorn amb dues façanes: una oberta a la ciutat i una altra d'accés als jardins. Mai abans s'havia construït façana tan monumental.

Façana.

El conjunt principal és bastant classicista, sobri i majestuós:

Base alta amb carreus encoixinats que s'inspira en els palaus italians renaixentistes.

El cos intermedi, de dimensions exagerades, s'estructura a la manera que ja ho fes el Coliseu: pilars massissos que sostenen arcs de mig punt, que al seu torn estan decorats per pilastres jòniques que sostenen un entaulament ornamental. Els arcs són grans finestrals que donen llum a l'interior. Per trencar la monotonia de centenars de metres amb aquesta estructura, la base i aquest primer pis s'avancen de tant en tant creant terrasses a manera de llotja on es reforça el decorativisme amb columnes exemptes i escultures coronant l'entablamento.

El següent pis, l'àtic, és el més baix, amb finestres rectangulars i una estructura balustrada que ho remata a manera de cresteria, que serveix de base a una decoració escultòrica de gerros i trofeus.

Interior.

L'arquitecte Le Brun va ser l'encarregat de decorar luxosament els interiors de l'palau. Es va pretendre accentuar el luxe amb un malbaratament de materials i objectes preciosistes. Les remodelacions de segle XVIII en estil rococó van anar afegint més excessos ornamentals, treballs de porcellana i mobiliari recarregat.

A la zona pública destaca el Saló dels Miralls, antiga terrassa que donava a el jardí, coberta i tancada per Mansart. És un espai allargat de 75 metres, una sala de festes i de recepció. Tot està disposat per a crear sensacions i sorpreses en qui la recorre: sorprendre pel luxe de tot el que l'envolta (daurats, cristalleria, escultures, marbres vermells ...); descobrir l'espai il·lusori que engrandeix l'estada amb els miralls i que reflecteix la llum de jardí; admirar les vistes de el parc que es perd en la llunyania; comprendre la grandesa militar de França a través de la victòries de Lluís XIV que es narren en les voltes ...

També és notable la capella reial, construïda per Mansart en 1710, com un escenari grandiós on es representava els actes religiosos que el rei avalava amb la seva presència des de la tribuna.

Els espais privats: habitacions de la família reial són de menor grandària però no exemptes d'un luxe desenfrenat.

Simbolisme:

El palau de Versalles va servir amb escreix per exaltar l'immens poder de el règim absolutista i de l'hegemonia de França a Europa. Versalles va establir una nova concepció d'urbanisme obert, que està en contacte amb la natura, sent el model a seguir per l'arquitectura palatina de tot Europa. A Espanya es va fer sentir amb força en construccions com el Palau Reial de Madrid, el Palau de la Granja de Segòvia o el Palau d'Aranjuez a Madrid.

Models e influències:

En la gènesi d'aquest palau es van prendre com a referències altres construccions que s'havien vingut fent des del renaixement.

El palau de l'Escorial, construït per Felip II a Espanya, que havia estat un edifici molt important en l'arquitectura francesa durant la primera meitat de segle XVII, no es va considerar com a model convenient perquè era massa sobri, el que anava en contra de l'gust de Lluís XIV. No obstant això, d'ell es recull la idea que l'edifici fos la imatge més expressiva de la grandesa que volia oferir el monarca de si mateix. També es prenen les idees de colossalisme i d'edifici simbòlic.

Els palaus parisencs de l'Louvre i de les Tullerías eren palaus urbans que estaven limitats en grandària D'ells es recolliran l'estil classicista d'utilització de façanes monumentals amb columnates i la creació de jardins geomètrics.

El palau de l'Bon Retiro creat pels àustries a Madrid o les viles campestres d'esbarjo italianes aixecades en el manierisme van ser segurament la inspiració de la idea de construir un palau al que extens, donant un paper rellevant a la naturalesa i als l'aigua.